10 milles sota la pluja

T'he sortit a buscar malgrat tot. El cel ja estava descarregant. I malgrat que el celobert de casa feia pensar que no seria per tant, no puc dir que s'hagi escatimat cap gota. Però el millor m'esperava a que baixés de l'autobus. Pedregada a traició. No hi ha hagut més remei que resguardar-se a una botiga de roba absurdament estiuenca. Mal dia per vendre sandàlies, noies! Després pluja i vent, allò del cel rogent. I finalment quan semblava que havia baixat la cosa (respecte que?) he sortit a creuar rius on hauria d'haver-hi carrers. Goteres encobertes i per fi a reser. He pujat les escales mecàniques i fins a la segona planta (o estaves a la primera?). Pànic al veure l'stand buit, però ha sigut una mala passada del subconscient. Allà hi eres. Esperant-me. Finalment. Al tenir-te a les mans he fet veure que era la cosa més normal, que casi havia sigut casual trobar-te. He fet veure que era allà també per altres coses. Però no, no enganyo a ningú. Hi era només per tu. Al sortir havia parat de diluviar. Un raig de sol hagués estat obscenament obvi. De nou autobus que regalimava i cap a casa. T'he retratat, com tot el camí per tenir-te. Per recordar que res ha sigut casual. Mai ho ha volgut ser.

I ara t'escolto mentres recordo el que un cop em va dir una amiga:

totes les coses bones passen mentre plou. Vaig a mirar per la finestra.

Plou. Serà un gran dia.