dimarts, 22 de març de 2011

Olor a Nivea

 













No em se les mides dels nens, així que no se quina edat deviem tenir aqui. Si a sobre sabés de pressió turística, també podria situar la foto en el temps, doncs Calella apareix com era quan els seus habitants ni somniaven en especular sobre els seus records. Si preguntessim al teu pare, potser recordaria quan va comprar aquestes samarretes ratllades que ens va portar de Finlandia. Tansols sé que aleshores erem ànimes bessones. Jugavem a tot i més. Compartiem estius i banyeres de plàstic. Anavem a donar menjar a les gallines dels veins i a veure com munyien les vaques. Suposo que els feiem més nosa que servei. Mai ens ho van dir. Tornavem a casa amb la lletera d’alumini plena (o ho intentavem) i fent olor de fems. Feliços. Com aqui, jugant a omplir un pot de crema solar buida amb la sorra que em dones carinyosament. Juguem sobre les barques que descansen a la platja, sense amo. I sense por que ens renyin. Els pares deuen estar prenent un cafè sota les voltes, allà on l’imaginari popular i potser en aquell temps més realitat que imaginari a les nits sonaven havaneres. Ningú ens està a sobre. Ningú ens diu res. Fem de la closca blanca a la que estem enfilats el nostre univers. Si els nostres germans ja hi són, encara no hi han entrat. Només som tu i jo, dos mariners a terra ferma jugant a navegar per la vida.

Les ombres són allargades. La foto fa olor de tarda, quan els colors són més dolços. Com el caramel que deu ser la nostra pell. Em pregunto si l’aire també devia fer olor a Nivea.

1 comentari: