Vicens i Maria. Els meus avis. Ell va nèixer el 1898, ella el 1902. Ell va ser ginecòleg, ella comadrona. Ell va ser pioner en implantar la tècnica del part sense dolor, ella va ser de les primeres dones en anar a la universitat. Ella amb actitud digne, amb una joventut de posat més dur que la maduresa que jo vaig conèixer. Ell amb posat elegant, un posat que no el va abandonar mai. El recordo polit, enclenxinat. El recordo consultant el rellotge de butxaca daurat que duia a l’armilla que diria que sempre duia. La seva presència em va durar poc. Jo era molt petita i els meus records se’m barregen amb imatges de super 8 familiars. En recordo una especialment. D’esquena a la càmera però enxampat in fraganti, ell s’està llepant els dits després de menjar-se un troç de pastís del meu primer o segon aniversari. D’ella en tinc molts més records. Vam compartir molts més anys. Recordo, per exemple, anant a donar mejar veces amb la mà als coloms de plaça Catalunya, quan o erem més petits i no ho veiem, o estaven més sencers genèticament que ara. És curiós, però d’ella tinc records de moments viscuts, de situacions o sensacions i a ell el recordo casi en imatge fixa.
Per casa corren les fotografies que estaven a casa dels meus avis. Obrint una caixa de les moltes que tinc, m’he trobat un caos fabulós. Una de les proves és aquesta fotografia. Tenir-la entre les mans és una sensació que et transporta en el temps. No posa la data em que va ser presa, però el barret de copa de l’avi et transporta 60 o 70 anys enrere sino més. I per tal de preservar-la i també poder-la compartir, n’he fet una foto amb la meva càmera. Veure-la per primera vegada a la pantalla de l’ordinador m’ha donat vertígen. Amb un gest inconscient de cop han fet un salt tecnològic brutal. No existien al núvol digital. No havien entrat a la xarxa. No eren ningú. I ara em miren. Ell a través de les seves inseparables ulleretes rodones. Ella amb una mirada mig desconfiada. Ara són avis digitals.
Ell va morir l’any 1978, ella el 1998.
