Sirena

M’agrada flotar, m’agrada l’aigua, el mar. M’agrada la sensació de lleugeresa. Quan sóc a l’aigua, em sento imbatible. Sóc àgil, ràpida, no peso. Sóc lliure. Puc fer amb el meu cos el que vulgui. Flotar sense cap esforç o submergir-me fins el fons. Aguantar la respiració amb les cames i els braços estirats i els ulls tancats. Tot és fàcil dins l’aigua. Puc fer tres cops de peu i recórrer tot el que fora em costaria el doble. Una capbussada i puc desaparèixer de la superfície. Em puc borrar del món. M’agrada la sensació de trobar-me envoltada d’un fluid més viscós que l’aire, i malgrat tot ser capaç de girar, ara nedant mirant dins el fons de la piscina i de cop veure el sol cara a cara al mar. Tot m’és natural a l’aigua. Desplaçant-me dins l’aigua és com si no tingués limits. M’agrada observar com l’aigua m’envolta el cos, m’acarona, però no em mulla. Les gotes d’aigua esquitxant quan faig braçades. Respirar profundament abans de fer una tombarella. La sensació al sortir de no saber si haurà canviat el punt de referència. Quedar-me quieta intentant que l’aigua sigui una superficie llisa perfecte i que de sobte apareguin petites ones simètriques al meu voltant. I esquitxar amb tanta força que fa que esclati a riure i no pugui parar.O veure el ball de llums que es dibuixa al sostre de la piscina pel reflex dels raigos de sol a les onades que es formen. Amb taps a les orelles només em sento a mi i potser una lleugera remor del que m’envolta. Ho prefereixo. La pau que sento nedant sense parar, respirant sense defallir i només sentint-me a mi mateixa encara em fa més conscient del meu cos, del meu jo. I em sento invencible. Podria nedar i nedar, no em cansaria mai. O flotar infinitament amb els raigs de sol acariciant la part de mi que sobresurt de l’aigua. Els blaus de l’aigua m’atordeixen. La transparència que poc a poc es va fent cada cop més blava i intensa. Si no vaig ser peix en una altra vida, vaig ser sirena.

Olor a Nivea

 

No em se les mides dels nens, així que no se quina edat deviem tenir aqui. Si a sobre sabés de pressió turística, també podria situar la foto en el temps, doncs Calella apareix com era quan els seus habitants ni somniaven en especular sobre els seus records. Si preguntessim al teu pare, potser recordaria quan va comprar aquestes samarretes ratllades que ens va portar de Finlandia. Tansols sé que aleshores erem ànimes bessones. Jugavem a tot i més. Compartiem estius i banyeres de plàstic. Anavem a donar menjar a les gallines dels veins i a veure com munyien les vaques. Suposo que els feiem més nosa que servei. Mai ens ho van dir. Tornavem a casa amb la lletera d’alumini plena (o ho intentavem) i fent olor de fems. Feliços. Com aqui, jugant a omplir un pot de crema solar buida amb la sorra que em dones carinyosament. Juguem sobre les barques que descansen a la platja, sense amo. I sense por que ens renyin. Els pares deuen estar prenent un cafè sota les voltes, allà on l’imaginari popular i potser en aquell temps més realitat que imaginari a les nits sonaven havaneres. Ningú ens està a sobre. Ningú ens diu res. Fem de la closca blanca a la que estem enfilats el nostre univers. Si els nostres germans ja hi són, encara no hi han entrat. Només som tu i jo, dos mariners a terra ferma jugant a navegar per la vida.

Les ombres són allargades. La foto fa olor de tarda, quan els colors són més dolços. Com el caramel que deu ser la nostra pell. Em pregunto si l’aire també devia fer olor a Nivea.

Tu, la taula i les onades

 

Estàs mirant a l’horitzó, a les onades. Tens tot el mar a la teva disposició. No veus el que tens al voltant, on et trobes, qui t’envolta. No veus la noia de rosa que pren el primer sol de la temporada, ni la parella estirada o aquell que només té com a companyia una bicicleta abatuda entre tants granets de sorra. Ni els que envalentonats per l’embriaguesa de quatre raigs de sol decideixen batejar els seus peus al teu mar. Només tens ulls per mirar el mar i on trenquen millor les onades. Agafes la taula amb un gest natural, com distret. No la mires, però la notes encerada sota el teu polze dret. Es la teva còmplice, la que et durà surant fins al lloc llargament escollit i la que t’ajudarà a planejar sobre les onades quan per fi arribi l’escollida. La teva mà l’agafa com una part més de tu. 

Segueixes amb els ulls fixos en aquest mar allevantat. Ets aliè als meus ulls que recorren el teu neoprè. Veig com et ressegueix el cos fent-lo que el pugui veure tant magnífic com vulgui imaginar-me. I m’agrada especialment el punt del clatell on s’acaba la teva pell i comença el negre que et fa tant heroi. Em fixo amb els teus cabells humits. Ja has estat a l’aigua. Dedueixo amb un somriure que l’epidermis que segueix el perfil dels teus cabells i que t’envolta l’orella deu tenir un sabor salat. M’agradaria endevinar una gota electritzant d’aigua salada a punt de regalimar-te coll avall. Fa massa vent  i és possible que me l’hagin robat. S’endevina que és diumenge en el teu afaitat. Avui només compten les onades. El color de la teva pell em diu que sovint només compten les onades.

I continues mirant a l’infinit. Concentrat, calculant. Quin és el millor moment per entrar al mar, quin lloc pot ser el perfecte per trobar l’onada amb la que somies ara mateix. Veus surant altres com tu, però estàs sol. No necessites ningú més. Tu, la taula i les onades. No sentiràs la fredor de l’aigua ni el vent xiulant-te a la cara quan per fi decideixis entrar a aquest mar que t’espera. No notaràs la fatiga dels muscles quan bracegis per adentrar-t’hi. No seràs conscient del bressoleig de l’aigua quan estiguis assegut esperant l’onada. Seràs força bruta quan et posis a remar amb furia quan l’onada triada se t’endugui. Decisió quan no vulguis que et deixi enrere. Equilibri quan siguis dret a la taula surant a dalt de tot. I velocitat quan per fi volis per sobre l'aigua que t'aguanta i empeny.

Quan ho fagis, jo ja no hi seré. T’hauré capturat amb la meva retina, t’hauré fet part del meu somni. No et  veuré caure. Seguiràs sent el meu heroi de neoprè.

L'olla a pressió i Fukushima

Quan ens parlen d’una central nuclear ja pensem que no entendrem res del seu funcionament. No sé si és per la paraula “central” o  “nuclear”, però la combinació de les dues sembla que desmunti la mínima connexió neuronal. Doncs no. Es veritat que una central nuclear té milers de tuberies, aixetes, vàlvules i molts components més. Però tot plegat es pot reduir a una olla a pressió per entendre el seu funcionament. Si, aquella olla a pressió amb la que la iaia feia aquell estofat de favetes tant bo. Una olla a pressió no deixa de ser un reactor, però en comptes de nuclear, calorífic. Una reactor nuclear es pot entendre per tant com una olla a pressió dins d’una altra olla a pressió. La que és a dins, és on es produeix la reacció nuclear que es fa servir per generar electricitat. I la de fora fa de recipient de contenció.

En un funcionament normal, l’olla petita, la de dins, s’escalfa molt per la reacció nuclear que hi té lloc, que produeix molta energía. La manera perquè aquesta olla petita no s’escalfi és refrigerant-la amb aigua. L’aigua inicialment freda  s’escalfa agafant el calor i per tant passa a vapor. Aquest vapor es pot arribar a alliberar dins l’olla gran, la de fora. I en situació normal aquest vapor torna a pasar a líquid i ja no hi ha més problema. No ha sorit fora de la segona olla (recipient o edifici de contenció).

Que ha passat a Fukushima? Que degut al terratrèmol hi ha hagut un tall de subministrament elèctric al sistema. No s’ha pogut fer circular aigua a l’olla pressió de dintre per refredar-la inicialment al momento de la parada de la reacció (automática com a mecanisme de seguretat en detectar-se el terratrèmol). S’ha escalfat molt l’aigua refrigerant, s’ha generat molt vapor (= molta pressió) de tant calent que estava el reactor. Això ha fet que el vapor hagi sortit a l’olla pressió de fora i ha seguit augmentant de temperatura. Tant que el vapor també ha escapat del’olla de fora (l’edifici de contenció). Si a això es suma a que s’ha acabat trencant aquesta segona olla (per efecte de l’excés de pressió i/o pels desperfectes causats pel terratrèmol), la sortida de vapor ha sigut inevitable. Aquest vapor és radiactiu, però no tant com el nucli. L’esforç doncs passa per seguir refredant l’olla de dintre tant com es pugui un cop reprès el subministrament elèctric. Si això no s’aconsegueix, el fons de la segona olla acabaria fonent-se, deixant escapar part del material combustible (nucli), en forma lava radiactiva. Es el que va acabar passant a Txernòbil.

Esperem que aquest cop tots els esforços que s’estan fent siguin fructífers i ens duguin a un final millor. I que nosaltres poguem seguir fent favetes estofades sense aprensió.

10 milles sota la pluja

T'he sortit a buscar malgrat tot. El cel ja estava descarregant. I malgrat que el celobert de casa feia pensar que no seria per tant, no puc dir que s'hagi escatimat cap gota. Però el millor m'esperava a que baixés de l'autobus. Pedregada a traició. No hi ha hagut més remei que resguardar-se a una botiga de roba absurdament estiuenca. Mal dia per vendre sandàlies, noies! Després pluja i vent, allò del cel rogent. I finalment quan semblava que havia baixat la cosa (respecte que?) he sortit a creuar rius on hauria d'haver-hi carrers. Goteres encobertes i per fi a reser. He pujat les escales mecàniques i fins a la segona planta (o estaves a la primera?). Pànic al veure l'stand buit, però ha sigut una mala passada del subconscient. Allà hi eres. Esperant-me. Finalment. Al tenir-te a les mans he fet veure que era la cosa més normal, que casi havia sigut casual trobar-te. He fet veure que era allà també per altres coses. Però no, no enganyo a ningú. Hi era només per tu. Al sortir havia parat de diluviar. Un raig de sol hagués estat obscenament obvi. De nou autobus que regalimava i cap a casa. T'he retratat, com tot el camí per tenir-te. Per recordar que res ha sigut casual. Mai ho ha volgut ser.

I ara t'escolto mentres recordo el que un cop em va dir una amiga:

totes les coses bones passen mentre plou. Vaig a mirar per la finestra.

Plou. Serà un gran dia.