dilluns, 16 de maig de 2011

Realitat 2.0

Fa poc vaig assabentar-me de la mort de la mare d’un bon amic mitjançant twitter. Potser perque va ser el primer cop, em va xocar. Et connectes un momentet que pots i en comptes de tuits banals, com el 99.9% dels que rebo (i escric), de passada em vaig trobar amb una trista notícia que realment m’afectava de molt a prop. I et poses a pensar.  Ostres, i si no hagués engegat l’ordinador aquell dia, ni els dies següents?  Però és una pregunta que en aquesta Realitat 2.0 no té cap mena de sentit. Qui gosa no mirar internet un mínim de 5 vegades al dia actualment? Qui és tant associal avui en dia? Qui es l’alienat que es fa el Robinson en ple segle XXI?

Ara la vida passa a la pantalla de l’ordinador. Si no hi ets/vius/connectes, no existeixes. Així com abans tenies trucades i part de la comunicació amb els amics era sentir-los la veu,  ara es tracta de mirar la pantalla, a veure si algú s’ha deixat de mirar-se el melic. Sentir la veu de l’amic potser acabava essent inclús més important que el et deies, doncs la trivialitat dels tuits actuals abans eren trucades igual de buides. Amb la veu potser intuies desànim, alegria, son, nervis... Ara amb sort t’obsequiaràn amb majúscules o a molt estirar amb una icona gestual. I si la veu va morir fa temps, les epístoles de tota la vida actualitzades en forma de correus electrònics estan agonitzant.

Prima la rapidesa enfront tota la resta. Mentres escrius un correu electrònic, amb les seves pauses reflexives i els dits acariciant les tecles sense prèmer-les, has perdut  un temps preciós per escriure set o vuit foteses de 140 caràcters. Abans t’aturaves a buscar les paraules exactes i els sentits precisos. Ara simplement vols que el compte enrere no arribi a números negatius. Potser hem guanyat amb capacitat de síntesi, però haurà sigut a costa de riquesa i matisos.

Abans la vida era el que ens passava al nostre voltant. Ara sembla que sigui únicament el que passa a la pantalla de LCD. El que fem mentrestant no ens connectem és el llimbs en aquesta nova Realitat 2.0. Parèntesis que ens encarreguem que siguin petits, doncs fins i tot al cinema, hem de mirar 4 o 5 cops la pantalleta. O si anem a un concert és més importat escriure que hi ets que no escoltar el que toquen. O quan estem fent un cafè amb les amigues, cal comprovar si hi ha algú que ens pugui dir res més interessant del que s’està parlant a la taula.

No es tracta de no reconèixer el mèrit de les noves eines que se’ns ofereixen. Són molt útils en molts casos i ningú n'hauria de quedar al marge. Però no vull que s’hagi d’oblidar de la resta. No tot serveix pel mateix. Saber-ne destriar l’ús i el moment d’utilitzar-les és possiblement el que ens pot fer Intel.ligents 2.0.

dimarts, 10 de maig de 2011

Decepcions

A vegades penses que formes part de la vida d’algú i un bon dia descobreixes que no és així. No es que de sobte tu hagis canviat, o que ho hagi fet l’altre. O que el que has viscut et fa sortir de la vida de l’altre. Que les circumstàncies us han allunyat. No. Mai vau ser a prop, encara que a tu t’ho semblava. Descobreixes com una revel.lació que mai havies estat present a la vida de l’altre. Potser la teva presència a les seves sinèrgies era una realitat. Però no has deixat cap empremta tangible a la seva vida. Hi eres perque tu volies, no perque l’altre t’hi volgués. Així, quan prens distància física o mental amb aquesta persona, la vida segueix. Segueix per ella, sense que cap molècula del seu ésser tingui cap consciència de tu. Simplement no hi ets. No hi ha ni preguntes. Ara hi ets, ara ja no. Tu, en canvi, t’adones que per aquest fins ara amic, no eres res. Senzilla presència. Tu creies que la teva vida també era la seva. Que comparties. Però la realitat que et retorna el mirall et desmenteix a tu mateixa. Allà on hi havia amistat, hi descobreixes com una crua epifania que només hi havia coneixença o simple contemporaneïtat. No és que hi haguessin il.lusions, però creies que hi havia alguna cosa més que respirar alhora. Qui falla a qui? Tu et falles a tu mateixa, perquè no vas saber veure mera circumstància on creies que hi havia alguna cosa més. Tu trobes a faltar absurdament alguna cosa que simplement no ha existit. No ets res ni se t’espera. La  teva vida és una mica més buida. I alhora més plena. De decepció.