dimecres, 29 de juny de 2011

Maria i Vicens


Vicens i Maria. Els meus avis. Ell va nèixer el 1898, ella el 1902. Ell va ser ginecòleg, ella comadrona. Ell va ser pioner en implantar la tècnica del part sense dolor, ella va ser de les primeres dones en anar a la universitat. Ella amb actitud digne, amb una joventut de posat més dur que la maduresa que jo vaig conèixer. Ell amb posat elegant, un posat que no el va abandonar mai. El recordo polit, enclenxinat. El recordo consultant el rellotge de butxaca daurat que duia a l’armilla que diria que sempre duia. La seva presència em va durar poc. Jo era molt petita i els meus records se’m barregen amb imatges de super 8 familiars. En recordo una especialment. D’esquena a la càmera però enxampat in fraganti, ell s’està llepant els dits després de menjar-se un troç de pastís del meu primer o segon aniversari. D’ella en tinc molts més records. Vam compartir molts més anys. Recordo, per exemple, anant a donar mejar veces amb la mà als coloms de plaça Catalunya, quan o erem més petits i no ho veiem, o estaven més sencers genèticament que ara. És curiós, però d’ella tinc records de moments viscuts, de situacions o sensacions i a ell el recordo casi en imatge fixa.

Per casa corren les fotografies que estaven a casa dels meus avis. Obrint una caixa de les moltes que tinc, m’he trobat un caos fabulós. Una de les proves és aquesta fotografia. Tenir-la entre les mans és una sensació que et transporta en el temps. No posa la data em que va ser presa, però el barret de copa de l’avi et transporta 60 o 70 anys enrere sino més. I per tal de preservar-la i també poder-la compartir, n’he fet una foto amb la meva càmera. Veure-la per primera vegada a la pantalla de l’ordinador m’ha donat vertígen. Amb un gest inconscient de cop han fet un salt tecnològic brutal. No existien al núvol digital. No havien entrat a la xarxa. No eren ningú. I ara em miren. Ell a través de les seves inseparables ulleretes rodones. Ella amb una mirada mig desconfiada. Ara són avis digitals.

Ell va morir l’any 1978, ella el 1998.

dilluns, 16 de maig de 2011

Realitat 2.0

Fa poc vaig assabentar-me de la mort de la mare d’un bon amic mitjançant twitter. Potser perque va ser el primer cop, em va xocar. Et connectes un momentet que pots i en comptes de tuits banals, com el 99.9% dels que rebo (i escric), de passada em vaig trobar amb una trista notícia que realment m’afectava de molt a prop. I et poses a pensar.  Ostres, i si no hagués engegat l’ordinador aquell dia, ni els dies següents?  Però és una pregunta que en aquesta Realitat 2.0 no té cap mena de sentit. Qui gosa no mirar internet un mínim de 5 vegades al dia actualment? Qui és tant associal avui en dia? Qui es l’alienat que es fa el Robinson en ple segle XXI?

Ara la vida passa a la pantalla de l’ordinador. Si no hi ets/vius/connectes, no existeixes. Així com abans tenies trucades i part de la comunicació amb els amics era sentir-los la veu,  ara es tracta de mirar la pantalla, a veure si algú s’ha deixat de mirar-se el melic. Sentir la veu de l’amic potser acabava essent inclús més important que el et deies, doncs la trivialitat dels tuits actuals abans eren trucades igual de buides. Amb la veu potser intuies desànim, alegria, son, nervis... Ara amb sort t’obsequiaràn amb majúscules o a molt estirar amb una icona gestual. I si la veu va morir fa temps, les epístoles de tota la vida actualitzades en forma de correus electrònics estan agonitzant.

Prima la rapidesa enfront tota la resta. Mentres escrius un correu electrònic, amb les seves pauses reflexives i els dits acariciant les tecles sense prèmer-les, has perdut  un temps preciós per escriure set o vuit foteses de 140 caràcters. Abans t’aturaves a buscar les paraules exactes i els sentits precisos. Ara simplement vols que el compte enrere no arribi a números negatius. Potser hem guanyat amb capacitat de síntesi, però haurà sigut a costa de riquesa i matisos.

Abans la vida era el que ens passava al nostre voltant. Ara sembla que sigui únicament el que passa a la pantalla de LCD. El que fem mentrestant no ens connectem és el llimbs en aquesta nova Realitat 2.0. Parèntesis que ens encarreguem que siguin petits, doncs fins i tot al cinema, hem de mirar 4 o 5 cops la pantalleta. O si anem a un concert és més importat escriure que hi ets que no escoltar el que toquen. O quan estem fent un cafè amb les amigues, cal comprovar si hi ha algú que ens pugui dir res més interessant del que s’està parlant a la taula.

No es tracta de no reconèixer el mèrit de les noves eines que se’ns ofereixen. Són molt útils en molts casos i ningú n'hauria de quedar al marge. Però no vull que s’hagi d’oblidar de la resta. No tot serveix pel mateix. Saber-ne destriar l’ús i el moment d’utilitzar-les és possiblement el que ens pot fer Intel.ligents 2.0.

dimarts, 10 de maig de 2011

Decepcions

A vegades penses que formes part de la vida d’algú i un bon dia descobreixes que no és així. No es que de sobte tu hagis canviat, o que ho hagi fet l’altre. O que el que has viscut et fa sortir de la vida de l’altre. Que les circumstàncies us han allunyat. No. Mai vau ser a prop, encara que a tu t’ho semblava. Descobreixes com una revel.lació que mai havies estat present a la vida de l’altre. Potser la teva presència a les seves sinèrgies era una realitat. Però no has deixat cap empremta tangible a la seva vida. Hi eres perque tu volies, no perque l’altre t’hi volgués. Així, quan prens distància física o mental amb aquesta persona, la vida segueix. Segueix per ella, sense que cap molècula del seu ésser tingui cap consciència de tu. Simplement no hi ets. No hi ha ni preguntes. Ara hi ets, ara ja no. Tu, en canvi, t’adones que per aquest fins ara amic, no eres res. Senzilla presència. Tu creies que la teva vida també era la seva. Que comparties. Però la realitat que et retorna el mirall et desmenteix a tu mateixa. Allà on hi havia amistat, hi descobreixes com una crua epifania que només hi havia coneixença o simple contemporaneïtat. No és que hi haguessin il.lusions, però creies que hi havia alguna cosa més que respirar alhora. Qui falla a qui? Tu et falles a tu mateixa, perquè no vas saber veure mera circumstància on creies que hi havia alguna cosa més. Tu trobes a faltar absurdament alguna cosa que simplement no ha existit. No ets res ni se t’espera. La  teva vida és una mica més buida. I alhora més plena. De decepció.

dilluns, 28 de març de 2011

Sirena

M’agrada flotar, m’agrada l’aigua, el mar. M’agrada la sensació de lleugeresa. Quan sóc a l’aigua, em sento imbatible. Sóc àgil, ràpida, no peso. Sóc lliure. Puc fer amb el meu cos el que vulgui. Flotar sense cap esforç o submergir-me fins el fons. Aguantar la respiració amb les cames i els braços estirats i els ulls tancats. Tot és fàcil dins l’aigua. Puc fer tres cops de peu i recórrer tot el que fora em costaria el doble. Una capbussada i puc desaparèixer de la superfície. Em puc borrar del món. M’agrada la sensació de trobar-me envoltada d’un fluid més viscós que l’aire, i malgrat tot ser capaç de girar, ara nedant mirant dins el fons de la piscina i de cop veure el sol cara a cara al mar. Tot m’és natural a l’aigua. Desplaçant-me dins l’aigua és com si no tingués limits. M’agrada observar com l’aigua m’envolta el cos, m’acarona, però no em mulla. Les gotes d’aigua esquitxant quan faig braçades. Respirar profundament abans de fer una tombarella. La sensació al sortir de no saber si haurà canviat el punt de referència. Quedar-me quieta intentant que l’aigua sigui una superficie llisa perfecte i que de sobte apareguin petites ones simètriques al meu voltant. I esquitxar amb tanta força que fa que esclati a riure i no pugui parar.O veure el ball de llums que es dibuixa al sostre de la piscina pel reflex dels raigos de sol a les onades que es formen. Amb taps a les orelles només em sento a mi i potser una lleugera remor del que m’envolta. Ho prefereixo. La pau que sento nedant sense parar, respirant sense defallir i només sentint-me a mi mateixa encara em fa més conscient del meu cos, del meu jo. I em sento invencible. Podria nedar i nedar, no em cansaria mai. O flotar infinitament amb els raigs de sol acariciant la part de mi que sobresurt de l’aigua. Els blaus de l’aigua m’atordeixen. La transparència que poc a poc es va fent cada cop més blava i intensa. Si no vaig ser peix en una altra vida, vaig ser sirena.

dimarts, 22 de març de 2011

Olor a Nivea

 













No em se les mides dels nens, així que no se quina edat deviem tenir aqui. Si a sobre sabés de pressió turística, també podria situar la foto en el temps, doncs Calella apareix com era quan els seus habitants ni somniaven en especular sobre els seus records. Si preguntessim al teu pare, potser recordaria quan va comprar aquestes samarretes ratllades que ens va portar de Finlandia. Tansols sé que aleshores erem ànimes bessones. Jugavem a tot i més. Compartiem estius i banyeres de plàstic. Anavem a donar menjar a les gallines dels veins i a veure com munyien les vaques. Suposo que els feiem més nosa que servei. Mai ens ho van dir. Tornavem a casa amb la lletera d’alumini plena (o ho intentavem) i fent olor de fems. Feliços. Com aqui, jugant a omplir un pot de crema solar buida amb la sorra que em dones carinyosament. Juguem sobre les barques que descansen a la platja, sense amo. I sense por que ens renyin. Els pares deuen estar prenent un cafè sota les voltes, allà on l’imaginari popular i potser en aquell temps més realitat que imaginari a les nits sonaven havaneres. Ningú ens està a sobre. Ningú ens diu res. Fem de la closca blanca a la que estem enfilats el nostre univers. Si els nostres germans ja hi són, encara no hi han entrat. Només som tu i jo, dos mariners a terra ferma jugant a navegar per la vida.

Les ombres són allargades. La foto fa olor de tarda, quan els colors són més dolços. Com el caramel que deu ser la nostra pell. Em pregunto si l’aire també devia fer olor a Nivea.

dilluns, 21 de març de 2011

Tu, la taula i les onades


Estàs mirant a l’horitzó, a les onades. Tens tot el mar a la teva disposició. No veus el que tens al voltant, on et trobes, qui t’envolta. No veus la noia de rosa que pren el primer sol de la temporada, ni la parella estirada o aquell que només té com a companyia una bicicleta abatuda entre tants granets de sorra. Ni els que envalentonats per l’embriaguesa de quatre raigs de sol decideixen batejar els seus peus al teu mar. Només tens ulls per mirar el mar i on trenquen millor les onades. Agafes la taula amb un gest natural, com distret. No la mires, però la notes encerada sota el teu polze dret. Es la teva còmplice, la que et durà surant fins al lloc llargament escollit i la que t’ajudarà a planejar sobre les onades quan per fi arribi l’escollida. La teva mà l’agafa com una part més de tu. 

Segueixes amb els ulls fixos en aquest mar allevantat. Ets aliè als meus ulls que recorren el teu neoprè. Veig com et ressegueix el cos fent-lo que el pugui veure tant magnífic com vulgui imaginar-me. I m’agrada especialment el punt del clatell on s’acaba la teva pell i comença el negre que et fa tant heroi. Em fixo amb els teus cabells humits. Ja has estat a l’aigua. Dedueixo amb un somriure que l’epidermis que segueix el perfil dels teus cabells i que t’envolta l’orella deu tenir un sabor salat. M’agradaria endevinar una gota electritzant d’aigua salada a punt de regalimar-te coll avall. Fa massa vent  i és possible que me l’hagin robat. S’endevina que és diumenge en el teu afaitat. Avui només compten les onades. El color de la teva pell em diu que sovint només compten les onades.

I continues mirant a l’infinit. Concentrat, calculant. Quin és el millor moment per entrar al mar, quin lloc pot ser el perfecte per trobar l’onada amb la que somies ara mateix. Veus surant altres com tu, però estàs sol. No necessites ningú més. Tu, la taula i les onades. No sentiràs la fredor de l’aigua ni el vent xiulant-te a la cara quan per fi decideixis entrar a aquest mar que t’espera. No notaràs la fatiga dels muscles quan bracegis per adentrar-t’hi. No seràs conscient del bressoleig de l’aigua quan estiguis assegut esperant l’onada. Seràs força bruta quan et posis a remar amb furia quan l’onada triada se t’endugui. Decisió quan no vulguis que et deixi enrere. Equilibri quan siguis dret a la taula surant a dalt de tot. I velocitat quan per fi volis per sobre l'aigua que t'aguanta i empeny.

Quan ho fagis, jo ja no hi seré. T’hauré capturat amb la meva retina, t’hauré fet part del meu somni. No et  veuré caure. Seguiràs sent el meu heroi de neoprè.

dimecres, 16 de març de 2011

L'olla a pressió i Fukushima

Quan ens parlen d’una central nuclear ja pensem que no entendrem res del seu funcionament. No sé si és per la paraula “central” o  “nuclear”, però la combinació de les dues sembla que desmunti la mínima connexió neuronal. Doncs no. Es veritat que una central nuclear té milers de tuberies, aixetes, vàlvules i molts components més. Però tot plegat es pot reduir a una olla a pressió per entendre el seu funcionament. Si, aquella olla a pressió amb la que la iaia feia aquell estofat de favetes tant bo. Una olla a pressió no deixa de ser un reactor, però en comptes de nuclear, calorífic. Una reactor nuclear es pot entendre per tant com una olla a pressió dins d’una altra olla a pressió. La que és a dins, és on es produeix la reacció nuclear que es fa servir per generar electricitat. I la de fora fa de recipient de contenció.

En un funcionament normal, l’olla petita, la de dins, s’escalfa molt per la reacció nuclear que hi té lloc, que produeix molta energía. La manera perquè aquesta olla petita no s’escalfi és refrigerant-la amb aigua. L’aigua inicialment freda  s’escalfa agafant el calor i per tant passa a vapor. Aquest vapor es pot arribar a alliberar dins l’olla gran, la de fora. I en situació normal aquest vapor torna a pasar a líquid i ja no hi ha més problema. No ha sorit fora de la segona olla (recipient o edifici de contenció).

Que ha passat a Fukushima? Que degut al terratrèmol hi ha hagut un tall de subministrament elèctric al sistema. No s’ha pogut fer circular aigua a l’olla pressió de dintre per refredar-la inicialment al momento de la parada de la reacció (automática com a mecanisme de seguretat en detectar-se el terratrèmol). S’ha escalfat molt l’aigua refrigerant, s’ha generat molt vapor (= molta pressió) de tant calent que estava el reactor. Això ha fet que el vapor hagi sortit a l’olla pressió de fora i ha seguit augmentant de temperatura. Tant que el vapor també ha escapat del’olla de fora (l’edifici de contenció). Si a això es suma a que s’ha acabat trencant aquesta segona olla (per efecte de l’excés de pressió i/o pels desperfectes causats pel terratrèmol), la sortida de vapor ha sigut inevitable. Aquest vapor és radiactiu, però no tant com el nucli. L’esforç doncs passa per seguir refredant l’olla de dintre tant com es pugui un cop reprès el subministrament elèctric. Si això no s’aconsegueix, el fons de la segona olla acabaria fonent-se, deixant escapar part del material combustible (nucli), en forma lava radiactiva. Es el que va acabar passant a Txernòbil.

Esperem que aquest cop tots els esforços que s’estan fent siguin fructífers i ens duguin a un final millor. I que nosaltres poguem seguir fent favetes estofades sense aprensió.

10 milles sota la pluja

T'he sortit a buscar malgrat tot. El cel ja estava descarregant. I malgrat que el celobert de casa feia pensar que no seria per tant, no puc dir que s'hagi escatimat cap gota. Però el millor m'esperava a que baixés de l'autobus. Pedregada a traició. No hi ha hagut més remei que resguardar-se a una botiga de roba absurdament estiuenca. Mal dia per vendre sandàlies, noies! Després pluja i vent, allò del cel rogent. I finalment quan semblava que havia baixat la cosa (respecte que?) he sortit a creuar rius on hauria d'haver-hi carrers. Goteres encobertes i per fi a reser. He pujat les escales mecàniques i fins a la segona planta (o estaves a la primera?). Pànic al veure l'stand buit, però ha sigut una mala passada del subconscient. Allà hi eres. Esperant-me. Finalment. Al tenir-te a les mans he fet veure que era la cosa més normal, que casi havia sigut casual trobar-te. He fet veure que era allà també per altres coses. Però no, no enganyo a ningú. Hi era només per tu. Al sortir havia parat de diluviar. Un raig de sol hagués estat obscenament obvi. De nou autobus que regalimava i cap a casa. T'he retratat, com tot el camí per tenir-te. Per recordar que res ha sigut casual. Mai ho ha volgut ser.

I ara t'escolto mentres recordo el que un cop em va dir una amiga:
totes les coses bones passen mentre plou. Vaig a mirar per la finestra.
Plou. Serà un gran dia.