Sirena

M’agrada flotar, m’agrada l’aigua, el mar. M’agrada la sensació de lleugeresa. Quan sóc a l’aigua, em sento imbatible. Sóc àgil, ràpida, no peso. Sóc lliure. Puc fer amb el meu cos el que vulgui. Flotar sense cap esforç o submergir-me fins el fons. Aguantar la respiració amb les cames i els braços estirats i els ulls tancats. Tot és fàcil dins l’aigua. Puc fer tres cops de peu i recórrer tot el que fora em costaria el doble. Una capbussada i puc desaparèixer de la superfície. Em puc borrar del món. M’agrada la sensació de trobar-me envoltada d’un fluid més viscós que l’aire, i malgrat tot ser capaç de girar, ara nedant mirant dins el fons de la piscina i de cop veure el sol cara a cara al mar. Tot m’és natural a l’aigua. Desplaçant-me dins l’aigua és com si no tingués limits. M’agrada observar com l’aigua m’envolta el cos, m’acarona, però no em mulla. Les gotes d’aigua esquitxant quan faig braçades. Respirar profundament abans de fer una tombarella. La sensació al sortir de no saber si haurà canviat el punt de referència. Quedar-me quieta intentant que l’aigua sigui una superficie llisa perfecte i que de sobte apareguin petites ones simètriques al meu voltant. I esquitxar amb tanta força que fa que esclati a riure i no pugui parar.O veure el ball de llums que es dibuixa al sostre de la piscina pel reflex dels raigos de sol a les onades que es formen. Amb taps a les orelles només em sento a mi i potser una lleugera remor del que m’envolta. Ho prefereixo. La pau que sento nedant sense parar, respirant sense defallir i només sentint-me a mi mateixa encara em fa més conscient del meu cos, del meu jo. I em sento invencible. Podria nedar i nedar, no em cansaria mai. O flotar infinitament amb els raigs de sol acariciant la part de mi que sobresurt de l’aigua. Els blaus de l’aigua m’atordeixen. La transparència que poc a poc es va fent cada cop més blava i intensa. Si no vaig ser peix en una altra vida, vaig ser sirena.