Decepcions

A vegades penses que formes part de la vida d’algú i un bon dia descobreixes que no és així. No es que de sobte tu hagis canviat, o que ho hagi fet l’altre. O que el que has viscut et fa sortir de la vida de l’altre. Que les circumstàncies us han allunyat. No. Mai vau ser a prop, encara que a tu t’ho semblava. Descobreixes com una revel.lació que mai havies estat present a la vida de l’altre. Potser la teva presència a les seves sinèrgies era una realitat. Però no has deixat cap empremta tangible a la seva vida. Hi eres perque tu volies, no perque l’altre t’hi volgués. Així, quan prens distància física o mental amb aquesta persona, la vida segueix. Segueix per ella, sense que cap molècula del seu ésser tingui cap consciència de tu. Simplement no hi ets. No hi ha ni preguntes. Ara hi ets, ara ja no. Tu, en canvi, t’adones que per aquest fins ara amic, no eres res. Senzilla presència. Tu creies que la teva vida també era la seva. Que comparties. Però la realitat que et retorna el mirall et desmenteix a tu mateixa. Allà on hi havia amistat, hi descobreixes com una crua epifania que només hi havia coneixença o simple contemporaneïtat. No és que hi haguessin il.lusions, però creies que hi havia alguna cosa més que respirar alhora. Qui falla a qui? Tu et falles a tu mateixa, perquè no vas saber veure mera circumstància on creies que hi havia alguna cosa més. Tu trobes a faltar absurdament alguna cosa que simplement no ha existit. No ets res ni se t’espera. La  teva vida és una mica més buida. I alhora més plena. De decepció.